"Mai" de Felícia Fuster (1921-2012)

No tinc rellotge ni destí. 
Tinc fred; en el meu test gelat 
no hi creix cap mot per abrigar-me, 
només el gran desert dels telegrames muts 
del àugurs o dels nàufrags. 
El passaport que riu ja no m'inventa 
el cordam 
dels viatges ni el llapis de color, 
inútil, 
damunt les meves mitges 
blanques. Hauré d'anar-me'n, sí, 
a peu. 
avar com l'heura, el tren no passa. 
Tant és. 
Si algú em veiés creuar els records 
li diria: detura'm 
i digue'm què no sóc, què ja no porto. 
No tinc rellotge ni destí,                                                
ni mocador de llet, ni cel de pomes. 
Els peus, feixucs, em cauen. 
El cap 
em pesa com un món. I se'm desfulla. 
La pell se'n va, 
ja no ens trobarem més. 
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred 
immens, que sols el cor 
mesura. El que no donen més que els vius. 
El fred que no s'enterra. 
Mai. 
                                   (Aquelles cordes del vent. 1987)