Testimoni d'Elna

A propòsit de la novel·la La maternitat d'Elna d'Assumpta Montellà.

D2_a8013172_Alcala

"Mester d'amor" de Joan Salvat Papasseit

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa't besar —sacrifici fervent—
com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada —la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

"Bella i sola" de Pere Quart

Bella i sola, desolada, en aquest jardí
no brunz l'abella ni vola l'ocell, on la gespa es marcí.
No en té prou amb ser corol·la, ni sentir-se tan de setí.
Només la força la consola i saber-se somni de mi.

Llavi, llavi, llavi blanc,
ull quiet i mà colltorta,
benamada Marta morta,
com pots viure sense sang?

Calenta, després ben freda
i espessa com el vi dolç,
la sang tenyia la seda,
la fusta del banc, la pols.

T'enganyen. No són prou savis
els metges per a tornar-te,
benamada morta Marta,
la sang -i la mel- als llavis.

"La fageda d'en Jordà" de Joan Maragall

Saps on és la fageda d'en Jordà ?

Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,

trobaràs un indret verd i pregon

com mai més n'hagis trobat al món:

un verd com d'aigua endins, pregon i clar;

el verd de la fageda d'en Jordà.

El caminant, quan entra en aquest lloc,

comença a caminar-hi poc a poc;

compta els seus passos en la gran quietud

s'atura, i no sent res, i està perdut.

Li agafa un dolç oblit de tot el món

en el silenci d'aquell lloc pregon,

i no pensa en sortir o hi pensa en va:

és pres de la fageda d'en Jordà,

presoner del silenci i la verdor.

Oh companyia! Oh deslliurant presó!

"Quatre paraules" de Narcís Comadira

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.