"J" de David Castillo (1961)

Ahir vas abandonar l'habitació per fer un cigarret
i quan t'he tornat a veure eren quarts de nou del matí i sorties de la dutxa,
amb els cabells mullats per anar a treballar,
ficant-te un body amb agilitat.
Quan t'he buscat de nou amb la mirada,
només quedava a la tauleta un suc de taronja i llimona
i, a la cuina, una cafetera, que he assaborit
dibuixant la teva silueta en els intersticis de la ment
mentre aspirava profundament la teva olor amb aroma del cafè.

Ha tronat i ha plogut durant la nit
i he tingut la sensació de xerrar amb tu en una vigília lleugera,
com ho feia amb els meus cosins quan érem de vacances,
converses etèries de cadells entre jocs i platja.
És aquesta la sensació que m'encomanes,
una pau sostinguda i l'al•licient d'estar simplement amb tu,
sense fer res o sense trepitjar el fre:
una tarda d'amor o un passeig cap a un vers no inestable.

Els teus gats eviten els tolls al pati
mentre cada glop em crema la gola.
La sala s'engrandeix sense la teva presència,
i tots els records per les lleixes són un interrogant
que ni intento esbrinar de reüll.
Tot i que has sortit fa pocs minuts
la casa s'ha buidat més que el meu ànim
sense tu.

Albert Alcalá

"Al meu poble la gent compra"de Maria Dolors Pellicer

Al meu poble la gent compra
al mercat, cada dijous
botifarres, llonganisses,
sardinetes, floricols.
Compren penques i cacaues,
carabasses ben torrades
i saquets de caragols.

Per Pasqua, una mona,
per Nadal, els pastissets.
I s'escuren les butxaques
per omplir els cabassets
amb ametlles ensucrades,
confitures i pinyons,
cucurutxos de galetes,
mantegades i torrons.

Compren flors en abundància,
per primavera com cal,
però no compren somriures
que això es dóna de regal.

Cèlia Montoya, Paula Fernández, Eva León i Laia Souto

"Mai" de Felícia Fuster (1921-2012)

No tinc rellotge ni destí. 
Tinc fred; en el meu test gelat 
no hi creix cap mot per abrigar-me, 
només el gran desert dels telegrames muts 
del àugurs o dels nàufrags. 
El passaport que riu ja no m'inventa 
el cordam 
dels viatges ni el llapis de color, 
inútil, 
damunt les meves mitges 
blanques. Hauré d'anar-me'n, sí, 
a peu. 
avar com l'heura, el tren no passa. 
Tant és. 
Si algú em veiés creuar els records 
li diria: detura'm 
i digue'm què no sóc, què ja no porto. 
No tinc rellotge ni destí,                                                
ni mocador de llet, ni cel de pomes. 
Els peus, feixucs, em cauen. 
El cap 
em pesa com un món. I se'm desfulla. 
La pell se'n va, 
ja no ens trobarem més. 
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred 
immens, que sols el cor 
mesura. El que no donen més que els vius. 
El fred que no s'enterra. 
Mai. 
                                   (Aquelles cordes del vent. 1987)

""El pimentó torrat" de Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

          HORACIANES

[I]

res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb aquella carn mollar que té

en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,

l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,

eucarísticament,

me'l mire en l'aire.

de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.